L'amic inesperat. La representació final.

Un dia abans de la representació vam anar al “Club Diario de Ibiza” a fer un assaig general, el primer i únic assaig, aquest seria el definitiu per fer la representació. Vam concretar amb l'encarregat de la música i llums, en Toni, quan tocava posar cada cosa. Així doncs, una vegada acabat l'assaig ja teníem que estar preparades.

Arribà el dia, el dia de la representació. Dimecres 5 de juny, nou i quart del matí estaven llestes al “Club Diari de Ibiza” per començar a preparar tot l'escenari per realitzar la representació. La sala es va començar a emplenar de 3 col·legis diferents. Vam ser les segones en actuar, així doncs els nervis cada vegada anaven augmentant a mesura que escoltàvem els crits dels nens amb la primera obra.

Una vegada que s'apagaren els llums que indicaren el final de la primera obra, sabíem que tocava el nostre torn. Vam sortir, vam preparar tot l'escenari, i quan ja estaven llestes a la gàbia, es van encendre les llums, i jo, el lleó, vaig començar a tocar. He de dir que els nervis van desaparèixer només al començar a tocar, veure tots el nens concentrats amb ganes de veure'ns actuar va ser molt emotiu. Quan anava cap al públic, molts de nens i nenes volien tocar-me, em deien “león, león” o altres “es una leona, no un león”.

Personalment, aquesta experiència m'ha agradat molt, ha estat molt enriquidora i m'agradaria repetir en alguna ocasió l'experiència.

També, he de dir gràcies als mestres per ajudar-nos tant en el material com en la música i deixar-nos poder realitzar aquesta experiència juntament amb els nens.

I ja per acabar, i visualitzar un poc la representació  us deix un mural de Glogster, on us mostrem unes fotografies de la representació i el vídeo on podreu veure-la.

 

 

Final d'una assignatura, noves conclusions.

Una vegada acabada l'assignatura, fetes totes les reflexions, és quan tenim tots els conceptes previs i nous relacionats, ben entesos i concretats.

Al començament de l'assignatura anava amb moltes ganes d'aprendre, ja que com vaig dir al principi, és una assignatura molt enriquidora i interessant. També he de dir, que anava amb por de com anava a ser, si els conceptes anaven a ser molt difícils i si acabaria d'entendre tot allò que va relacionat amb les emocions dels nens.

Respecte al progrés de l'assignatura, ha anat creixent cada vegada més enriquidora. Hem partit de les emocions bàsiques que tenim tothom, fins arribar a saber quan un nen comença a expressar-les des de que neix, com vam veure en un documental sobre els nadons, i a més hem seguit amb el desenvolupament afectiu i social dels infants. També, hem aprés millor tots els vincles que té un infant, per què són importants i com fer-los més grans. Hem conegut la família, les necessitat bàsiques que ha de complir, i tots el tipus de família que existeixen. Hem aprés a saber que tots els tipus de família han de ser acceptats, i a no rebutjar un per ser diferent al tradicional. A més a més, i com a punt important en el nostre futur treball, hem aprés com actuar com a mestra. Hem arribat a entendre la importància de mantenir un gran vincle a l'escola tant mestra-alumne, com mestra-família. I per acabar, també hem aprés a elaborar una entrevista prèvia amb el pares, cas que en trobarem més endavant en el nostre treball.

Personalment, respecte a l'entrevista, el fet de realitzar la pràctica a l'aula m'ha satisfet molt, i m'ha agradat molt l'experiència. Posar-me en el paper d'una mestra, m'ha fet tenir encara més ganes d'arribar al meu objectiu de mestra.

Per acabar, he de dir que respecte als objectius que tenia proposats davant aquesta assignatura les he assolits, a més d'haver adquirit nous que mai m'havia proposat. He aprés a entendre teòricament les emocions del nens i com podem arribar a expressar, i la importància de deixar expressar-les.

Aques assignatura m'ha enriquit molt, i esper que en un futur, gràcies a tot allò aprés pugui arribar a ser una bona mestra, i posar en pràctica tot allò aprés.

 

 

El període d'adaptació. Un repte per a tots.

Continuem amb el període d'adaptació, i així anem a explicar un poc a que ens enfrontem. Aquest es tracta d'un aconteixement excepcional per a tot, provoca la primera separació significativa des del naixement del fill amb la mare, canvia els costums de l'infant, reorgantiza la vida dels familiars i inicia la construcció de nous vincles entre els futurs companys d'aula i les educadores. A més a més, és un canvi molt gros en la vida de l'infant, ja que amplia la seua percepció del món, li crea la necessitat d'orientar-se en nous espais, tant com la creació d'una nova organització de la seua pròpia vida.

Així, després de fer una petita introducció sobre aquest procés, anem a reflexió sobre aquesta adaptació inicial a fil d'unes preguntes.

“Perquè és un dels moments crucials i estratègics?” Com ja he dit, és un període on el nen crea moltes coses noves, com nous vincles i l'adaptació de nous espais. A més a més, provoca la primera separació a gran grau amb la seua mare, el seu principal vincle. Tot això, al final del procés, provocarà la creació d'una nova organització en la seua vida des de el primer dia.

“Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?” Tant per al fill com per la mare, aquesta separació pot provocar un gran dol. No sols es pot sentir mal el nen, al trobar-se en un lloc desconegut sense el seu vincle de confiança, sinó que la mare també estranya la presència del seu fill. Tractar de crear nous vincles i d'adaptar-se a nous espais, fa que el nen utilitzi totes les seves energies per tal d'acomodar-se a aquest, o en el cas del mes caparruts, intenten no quedar-se en llocs desconeguts.

“ Podem establir regles de funcionament per a aquest període?” Per el període d'adaptació ja existeixen una sèrie de regles respecte als pares, com són les hores d'arribada i recollida, o l'impediment del pas a l'aula quan la mestra ho digui, o quan el nen estigui plorant. Tot això, crea un vincle amb les educadores i pares que ha de ser acceptat, ja que sense regles, sense una petita instrucció sobre com ajudar al nen a avançar a aquest procés no seria possible.

“Què és allò que no hauríem de fer mai?” Com a mestra, mai hauria de perdre els nervis, tant amb els nens com amb els pares. En quant al nens, hi ha situacions, sobretot en el període en que molt de nens es posin a plorar, mai hauria de perdre el nervis, hauria de controlar la situació. Respecte al pares, n'hi haurà molts que estiguin preocupats per els seus fills, que tal vegada no acceptin la meua estratègia per als meus alumnes, i per molt que es desesperin, tindre que com ja que dit, controlar els nervis. Crec que és el punt principal que una mestra, en aquesta període, ha de controlar, ja que des de el primer curs fins que acabin el cicle, sirà la que es veurà les cares dia a dia amb els filles i pares. La mestra ha de ser la que crei un vincle gran amb la família i el nen.

 

 

 

 

 

Per altra part, també crec que una mestra mai ha de forçar a una mare a deixar el nen, sinó poc a poc convenser-la de que ho ha de deixar.

 

Finalment, cal dir que el període d'adaptació és una part fundamental per el nen, i que hem d'estar preparades com a futures Mestres, per poder aconseguir-lo correctament.

Continuem amb el Musical...

Tornam amb la segona entrada del musical. Aquesta serà molt visual. Anem ja molt avançades amb el musical, tant en vestuari, escenari i el diàleg. Ara us mostrarem com han anat variant els vestuaris dels nostres animals.

Aquí podem veure com ha quedat el nostre elefant.

I aquí, tenim el procés de pintar la nostra zebra.

El nostre mico ha estat dels més fàcils, un altre mètode per fer el vestuari.

Ara per acabar, us mostro alguns materials per a l'escenari, com l'escopeta del caçador, la televisió de la casa del caçador i algun arbre...

 

 

L'educadora es va equivocar o va fer bé donant-li aquesta resposta?

En aquestes darreres sessions hem parlat del procés d'adaptació. Com funciona, quins aspectes representa, com ha de seguir-se, etc. En aquest procés, intervenen tant el nen com la família, i així doncs, aquesta activitat ens proposa un cas pràctic d'una mare i una mestra, el qual veurem ara.

En primer lloc, vaig a parla d'allò que ens expressa el text. La veritat en que es transmet molta inseguretat. La mare deixa clar que el seu fill ja hi està adaptat, però que significa estar adaptat, que no plora? L'adaptació no representa no plorar. Per altra part, respecte a la mestra, crec que es centra molt en acabar el procés com a obligació, i en cas de que un nen estigui lo suficientment adaptat, i pugui estar més hores a l'aula, no crec que sigui negatiu. No tenim perquè terminar el procés sempre, cada nen necessita un temps i unes condicions, i si un nen s'adapta ràpidament, i el nen es veu motivat de estar més hores a l'aula, ho hem de permetre.

Per altra part, anem a posar un cas pràctic de com actuaríem nosaltres com a futures docents en un cas com aquest. Personalment, en primer lloc, m'informaria del cas de la mare, el possible perquè de deixar al nen en temps complet a l'aula, pot haver-hi facors que imposibiliten a la mare a realitzar el temps d'adaptació. Una volta informada actuarem segons els factors que hem obtengut. A l'hora de citar a la mare, la informarem sobre què representa el procés d'adaptació. Li direm que acabar el procés, augmentarà els vincles amb els seus companys i amb la mestra. I a més a més, podrem veure a temps complet si és sent segur a l'aula o no.

Després de presentar tots el objectius i avantatges del procés, inclourem les factors de la mare. Molts de casos que ocorren als processos d'adaptació són els treballs. Moltes mares tenen dificultats per portar al nen a diverses hores en aquests procés. Així doncs, amb el cas del text, posarem un dia de prova al nen per veure si realment, com diu la mare, està adaptat, sempre informant prèviament a l'equip directiu. En cas de que el nen no estiguis adaptat, haurem de continuar amb el procés inicial, i intentar que la mare faci un esforç per dur al nen a les hores corresponents, intentant adaptar els seus horaris amb els nostres.

Com hauria de ser l'escola?

“Com hauria de ser l'escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

 

1. Filosofia que la sustenta/origen/punt de partida (el perquè es fa necessària)

2. Objectius (quines necessitats volem cobrir)

3. Models i motivacions (quin model sustenta l'escola)”

Bé, aquestes són les preguntes que ens vam trobar al començar la classe. És una de les preguntes, que mai ens feim. Si que ens preguntam, què és l'escola, què té de bona, què te de dolenta, però... COM HAURIA DE SER L'ESCOLA?

Primerament l'escola és necessària perquè en primer lloc, educa, fa que el nen arribi a ser una persona correcta; també, al ser un agent socialitzador, és la que s'encarrega d'ajudar a establir relacions entre els infants; educa en tots els àmbits; i a més a més, redueix les diferències i desigualtats entre els infants.

L'escola sustentaria un model inclusiu, que acceptes a tots tipus de nens i nenes que ens puguem trobar. A més a més, hauria de ser capaç de flexibilitzar tots els continguts i objectius, per tal de que tothom fos capaç d'assolir-los.

Els objectius d'aquesta haurien de ser:

-Conèixer-se a un mateix.

-Desenvolupar totes les potencionalitats dels infants.

-Interpretar les emocions.

-Expressar correctament les emocions.

-Regular les emocions.

Aquestos objectius anirien molts relacionats amb la part emocional del nen, què és una de les més importants a nivell sociemocional.

Després de respondre aquestes preguntes individualment, ens vam ajuntar en grup, i vam veure que havíem posat les mateixes coses, ja que totes cercaven una escola inclusiva. Més tard, vam fer una reflexió grupal, i vam arribar a la conclusió, que abans l'origen de l'escola era per termes assistencial, fins que anat evolucionant fins que la societat ho ha transformat en un model més educatiu.

A continuació, afegeix un quadre on podem veure l'evolució de la història de l'escola.

Per finalitzar, vull destacar que molts hauríem de proposar-nos la pregunta “Com hauria de ser l'escola” observant la societat en la que ens trobam, per tal de fer-la un poc més inclusiva depenent el lloc, el moment i amb les relacions que ens trobem.

"Un lugar donde quedarse"

Fa dues sessions, vam dedicar-la les dues hora de classe a veure una pel·lícula: “Un lugar donde quedarse”. Parla d'una parella que estan esperant un bebè, i van viatjant cercant un tipus de família ideal per ells seguir.

 

Aquesta va ser molt fàcil de veure, d'entendre i a d'interpretar. Ara bé, per concretar vaig a reflexionar un poc sobre tot allò que hem vist a la pel·lícula.

En primer lloc, hem de dir que la parella mostra ser una parella insegura, però mitjançant el desenvolupament de l'argument va canviant. A més a més, mostren una gran vincle d'unió. Sempre es troben junts. He de dir, que l'objectiu principal de la parella durant tota la pel·lícula serà cercar un tipus de família que els correspongui.

També, ens mostra diferents tipologies de família, això si, augmentant molt els estereotips. Ho podem veure amb l'antiga cap de la dona protagonista, que té una família d'un nen i una nena. Aquesta dona no amaga cap pensament cap als fills. Per altra banda, tenim una família nombrosa, els antics amics de la parella, que tenen nens i nens de diferents lloc del món. Són el que podríem anomenar una família ideal. I per acabar, tenim la germana de l'home, la qual és molt liberal, i té un altra manera d'educar al seus fills respecte a la que podem veure generalment. Com una anècdota molt cridanera seria que no pot agafar cap cochito per dur als seus fills, ella defensa que han d'anar en braços per estar completament relacionats amb ells.

La dona, que no té pares, té una gran pot a enfrentar-se a la mort d'aquestos, mostra una gran inseguretat. Ja que no té suport familiar, aquest és un gran punt per el qual cerca una família de suport aliena. Fins que la dona no supera la mort dels pares, no troba el seu lloc, la fora de viure. Això ho podem veure, al final de la pel·lícula, quan va al seu lloc de referència.

Per acabar, he de dir que el costós viatge ha funcionat, ja que han arribat a saber quin tipus de família volem, i aquest és el que sempre han tingut davant, el seu propi.